top of page
Buscar

El català


(Español abajo)


El català és una llengua romànica que aproximadament es parla per 13 milions de persones. És una llengua poderosa, maca i forta que ha sobreviscut a segles de limitacions i prohibicions. Per això, ara que hi visc a un país on no puc practicar-la, llegeixo llibres en català i tracto d’escriure-hi més. Solament mor allò que s’oblida, oi? I jo vull mantenir i preservar aquesta llengua que forma part de la meva cultura i infància.


A l'escola vaig aprendre que a la Guerra Civil (1936-1939), la persecució del català va ser intensa. El règim de Franco va prohibir el seu ús en usos públics i privats. Però, afortunadament, sempre hi ha lluitadors que repudien les prohibicions i les lleis sense sentit, solament per a uns quants. La llengua catalana es va continuar parlant a dintre de les cases de manera clandestina. Inclús, molts escriptors es van exiliar, i altres van tractar de mantenir-la viva fent el que més els hi agradava: escriure. Com per exemple Mercè Rodoreda.

No va ser fins a la Constitució del 1978 que es va reconèixer la pluralitat lingüística a Catalunya, és clar després de la mort de Franco l'any 1975. Jo, ni tan sols havia nascut, però ho vam aprendre a l'escola.


Els meus avis van decidir un nom català per al meu pare: Joan. Però, amb la dictadura i la persecució de l’idioma, inclús avui día, el meu pare té inscrit el nom Juan al seu document d’identitat, malgrat que no és el seu nom.

M’imagino que hi coneixeu a algú que es digui Jorge, veritat? Us sembla normal dir-li Jordi (en català) o George (en anglès)? Oi que no? Doncs no puc imaginar l'estupidesa de què el teu propi país t’hagi obligat a canviar el teu nom.


No era pas conscient de l'afortunada que sóc a l'haver crescut en una societat bilingüe: envoltada per tots dos el català i el castellà. No va ser fins a marxar a viure a Londres que em vaig adonar de la forta presència del català a la meva ànima. Encara que al carrer, la meva preferència per comunicar-me sempre havia estat el castellà, mai m'havia adonat de la quantitat de paraules que barrejava; ja que tothom m'entenia i la comunicació era eficient.

A Londres, vaig conèixer a espanyols de Madrid i d'unes altres comunitats autònomes que es qüestionaven algunes de les meves paraules. Jo sempre acabava les frases amb "...nen!" -com tio en castellà-, o deia "me gusta sucar el pan" i em miraven amb intriga. Sucar? En comptes del castellà 'mojar'.

Tota la meva vida vaig "castellanitzar" aquesta paraula i avui dia, el meu marit inclòs l'ha integrat al seu vocabulari: "Iris, ¿quieres pan para sucar el huevo?". Encara que no és correcte, a mi m'encanta, em sento a casa. A vegades, als meus gats els hi dic: "Seu!". Són paraules que ja tinc agregades al meu ADN i quan me n'adono, no puc evitar que se m'escapi un somriure.


El català i jo hem tingut èpoques molt dolentes. A Londres no ho vaig practicar per dos anys. Solament quan trucava per telèfon a la meva àvia i sense voler, se'm sortia algun 'because' per aquí i per allà. El meu hemisferi esquerre estava treballant fort i ocupat per l'aprenentatge i l'adquisició d'una nova llengua: l'anglès.


Després, vaig estudiar per quatre anys a la Universitat de Barcelona, on, tampoc ho vaig practicar gaire. Les matèries eren en castellà i en anglès. Hi havia molta gent que sí que parlava primer en català, però les amigues que tenia a la Uni i jo ho fèiem en castellà. No hi diré pas mentides, però no em sentia molt còmode parlant en català. Observava una gran diferència entre les persones que ho parlaven i jo: que elles, simplement, ho parlaven.

Ara, me'n penedeixo. Hauria sigut una bona oportunitat per fer-ho reviure dins del meu cap. Està clar que aquí està, dintre de mi, a la meva sang. Però no crec que ara sigui capaç de fer algun text acadèmic o d'utilitzar un lèxic ric i variat. És per això, i per què em fa pena admetre-ho, que vull emprar més aquesta meravellosa llengua, amb un so dolç i una entonació tranquil·litzadora. És un idioma maco, més difícil d'escriure-ho que no pas de parlar-ho; amb totes les seves regles gramaticals i característiques úniques que li fan ser una llengua especial, com totes les llengües del món, encara que alguns ignorants afirmin que el català no és una llengua.


El català té la ela geminada (l·l), la ce trencada (ç), la i amb dièresis (ï), i l'accent obert o greu (è).

A més a més, comparteix paraules amb altres llengües: per exemple ‘finestra’ es diu així també en italià. Quan vaig començar a estudiar portuguès, em vaig sorprendre de la quantitat de paraules que en podia associar: bruixa (cat) - bruxa (port), treballar (cat) - trabalhar (port), entre d’altres. S’escriuen diferent, però es pronuncien exactament igual. Ambdues llengües tenen el so /x/, que el castellà no el té. També, he començat a estudiar francès i endevineu una de les primeres paraules? ‘Pomme’ que és poma.


Què maques que són les llengües! Així que ara faré l'esforç de traduir-lo al castellà.





El catalán es una lengua románica que aproximadamente se habla por 13 millones de personas. Es una lengua poderosa, bonita y fuerte que ha sobrevivido a siglos de limitaciones y prohibiciones. Por eso, ahora que vivo en un país donde no puedo practicar, leo libros en catalán e intento escribir más. Solo muere aquello que se olvida, ¿no es así? Quiero mantener y conservar esta lengua que forma parte de mi cultura e infancia.


En la escuela aprendí que en la Guerra Civil Española (1936-1939), la persecución del catalán fue intensa. El régimen de Franco prohibió su uso tanto público como privado. Pero, afortunadamente, siempre hay luchadores que repudian las prohibiciones y las leyes sin sentido, aunque solo para unos cuantos. La lengua catalana se continuó hablando dentro de las casas de manera clandestina. Incluso muchos escritores se exiliaron, otros trataron de mantenerla viva haciendo lo que más les gustaba: escribir. Como por ejemplo Mercè Rodoreda.

No fue hasta la Constitución del 1978 que se reconoció la pluralidad lingüística en Cataluña, claro después de la muerte de Franco en 1975. Yo ni siquiera había nacido, pero lo aprendimos en la escuela.


Mis abuelos decidieron un nombre catalán para mi padre: Joan. Pero con la dictadura y la persecución del idioma, incluso hoy en día, mi padre continúa teniendo inscrito el nombre Juan en su documento de identidad, aunque no es su nombre original.

Me imagino que debéis conocer a alguien que se llame Jorge, ¿verdad?,¿os parecería normal llamarlo Jordi (en catalán) o George (en inglés)? Pues no puedo imaginar la estupidez de que tu propio país te haya obligado a cambiarte el nombre.


No era consciente de lo afortunada que soy al haber nacido en una sociedad bilingüe: rodeada por los dos el catalán y el castellano. No fue hasta irme a vivir a Londres que me di cuenta de la fuerte presencia del catalán en mi alma. Aunque en la calle mi preferencia por comunicarme siempre ha sido el castellano, nunca antes me había dado cuenta de la cantidad de palabras que mezclaba, ya que todo el mundo me entendía y la comunicación era eficiente.

En Londres conocí españoles de Madrid y de otras comunidades autónomas que se cuestionaban algunas de mis palabras. Yo siempre terminaba las frases con “...nen!” -tío en castellano-, o decía “me gusta sucar el pan” y ahí sí me miraban con intriga. ¿Sucar? En vez del español ‘mojar’.

Toda mi vida “castellanicé” esta palabra y hoy en día, incluso mi marido la ha integrado en su vocabulario. “Iris, ¿quieres pan para sucar el huevo?”. Aunque no sea correcto, a mí me encanta, me hace sentir en casa. A veces a mis gatos les digo “seu!” en lugar de “siéntate” en español. Son palabras que ya tengo agregadas en mi ADN y cuando me doy cuenta, no puedo evitar que se me escape una sonrisilla.


El catalán y yo hemos tenido épocas muy malas. En Londres no lo practiqué por más de dos años. Solo cuando llamaba a mi abuela por teléfono (ya que ella y yo solo hablábamos en catalán) y sin querer, se me salía algún ‘because’ por aquí y por allá. Mi hemisferio izquierdo estaba trabajando duro y ocupado en el aprendizaje y la adquisición de una nueva lengua: el inglés.

Después, estudié cuatro años en la Universidad de Barcelona, donde tampoco lo practiqué. Las asignaturas eran en español y en inglés. Había mucha gente que sí lo hablaba, pero mis amigas de la U y yo lo hacíamos en castellano. No voy a decir mentiras, pero la verdad es que no me sentía muy cómoda comunicándome en catalán. Observaba una gran diferencia entre las personas que lo hablaban y yo: sencillamente que ellas sí lo hablaban.

Ahora me arrepiento. Habría sido una buena oportunidad para haberlo revivido en mi mente. Está claro que ahí están, dentro de mí, en mi sangre. Sin embargo, no creo que ahora sea capaz de elaborar un texto académico o utilizar léxico rico y variado. Es por eso, aunque me dé pena admitirlo, que quiero practicar más esta maravillosa lengua, de tono dulce y entonación tranquilizante. Es un idioma muy lindo, más difícil su escritura que su habla, con todas sus reglas gramaticales y características únicas que le hacen ser una lengua especial, como todas las lenguas del mundo, aunque algunos ignorantes afirmen que el catalán no es un idioma.



El catalán tiene la ele geminada (l·l), la ce rota (ç), la i con diéresis (ï) y el acento abierto o grave (è).

Además, comparte palabras con otras lenguas. Por ejemplo ‘finestra’ (ventana) se dice también así en italiano. Cuando empecé a aprender portugués, me sorprendí de la cantidad de palabras que se podían asociar: bruixa (cat)- bruxa (port) - bruja (esp), treballar (cat), trabalhar (port), trabajar (esp)... entre otras. Se escriben diferente aunque su pronunciación es exactamente igual. Ambas lenguas tienen el fonema /x/, que no tiene el español. También he empezado a estudiar francés y, ¿adivinas una de las primeras palabras que aprendí? ‘Pomme’ que es ‘poma’ en catalán y 'manzana' en español.


¡Qué bonitas son las lenguas!



31 visualizaciones0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo
bottom of page